En els paisatges naturals un dels factors més determinants en la vegetació és el clima. Catalunya es troba dins la regió mediterrània, que es caracteritza per tenir pluges escasses, estius àrids i hiverns suaus. Tot i això el relleu condiciona l’existència de diferents varietats climàtiques. Aquest fet i al presència de diferents sòl permet una diversitat extraordinària de paisatges.
Si ens centrem en la regió mediterrània de muntanya baixa, que és la que trobem des de nivell del mar fins a una altitud d’entre 500 i 1000 metres i amb influència marítima, trobem el bosc mediterrani per excel·lència (sense voler menystenir les pinedes i sureres): l’alzinar litoral, que és la comunitat científicament anomenada Quercetum ilicis galloprovinciale.
Els alzinars ocupen una gran extensió a Catalunya, sobretot en zones de pendent mitjà. Tot i que en general formen taques de mida petita, la connectivitat entre elles és elevada. Les alteracions provocades per l’home en aquestes regions potencialment favorables pels alzinars han motivat que sovint trobem un estrat alt de pins degut al seu ràpid creixement. Aquests boscos mixtos de pi blanc (Pinus halepensis) i alzina evolucionen de forma natural cap a un alzinar sense pins.
A les zones més meridionals el clima més àrid fa difícil la vida de l’alzinar, que és substituït per una mena de bosc baix, la màquia amb ullastre, garrofer, garric, llentiscle i margalló.
Terra endins, pels efectes de la continentalitat, hi domina el carrascar, amb un sotabosc notablement més pobre. La carrasca és una subespècie d’alzina (Quercus ilex rotundifolia) amb la fulla més arrodonida i pilositat també per l’anvers.
Però tornem a l’alzinar típic, (també anomenat alzinar litoral o alzinar amb marfull) amb l’alzina (Quercus ilex ilex) com a protagonista. És un bosc esponerós i exuberant que recorda la frondositat dels boscos tropicals i sovint són difícilment transitables. Presenta característiques esclerofil·les per suportar la sequera estival: fulles perennes, petites i coriàcies. Els alzinars tenen una estructura força definida: estrat arbori dens, un sotabosc arbustiu ric i amb diferents nivells i un estrat herbaci pobre per la manca de llum. La característica més singular és la presència d’un estrat lianoide ben desenvolupat.
Revisem amb detall aquests estrats:
L’estrat arbori quan és madur és dens, continu i ombrívol sovint no gaire alt (5-12 m d’alçada). Eventualment pot haver algun altre arbre acompanyant l’alzina, com és el cas del pi blanc (Pinus halepensis) o en les contrades més humides el roure cerrioide (Quercus cerrioides)
L’alzina és un arbre resistent al fred i que tolera la sequera gràcies al seu potent aparell radical pivotant i fulles esclerofil·les. Forma capçades amples i denses. Les fulles són perennes, el·líptiques i amb marge lleugerament dentat i pilositat a l’anvers. Forma penjolls de flors petites i fructifica donant aglans.
En el sotabosc hi podem diferenciar un estrat arbustiu alt (1,5 – 3 m) format per grans arbustos de port arbori com el marfull (Viburnum timus), l’aladern (Rhamnus alaternus) i l’aladern fals (Phillyrea latifolia), l’arboç (Arbutus unedo), el bruc boal (Erica arborea) i el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus). En les contrades més humides apareix l’arç blanc (Crategus monogyna) i el sanguinyol (Cornus sanguinea), tots dos de fulla caduca. A l’estrat arbustiu baix (fins 1 m aproximadament) s’hi fan el galzeran (Ruscus aculeatus), l’esparraguera (Asparagus acutifolius). A les obagues trobem també el lloreret (Daphne laureola).
Al sotabosc cal afegir la presència d’un estrat lianoide ben desenvolupat que forma un conjunt notablement compacte. Hi trobem les següents enfiladisses: l’heura (Hedera helix) que també entapissa el terra, l’arítjol (Smilax aspera), la rogeta (Rubia peregrina), el lligabosc (Lonicera implexa) o la vidiella o ridorta (Clematis flamula).
L’estrat herbaci, privat de llum, és molt pobre i només trobem alguna falguera com la Falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum) o la viola boscana (Viola alba).
