Dora Sales, en aquest relat ens explica la història de l’Agni, un nen de 10 anys que viu en un slum de la ciutat de Bombai i treballa rentant roba en un dels nombrosos safareigs que hi ha escampats per aquesta metròpoli de l’Índia.
L’autora hi relata les peripècies d’Agni, tot fent èmfasi en el valor dels sentiments, l’esperança i les seves ànsies de canviar la seva sort i de qui l’envolta. Sales enfoca aquesta obra des d’un punt de vista lluminós i esperançador.
Podem considerar que és un relat realista. L’autora hi descriu amb tendresa el dia a dia de la vida de l’Agni. La convivència amb la seva família, els moments d’esbarjo amb els seus amics o les seves inquietuds producte d’una descoberta que el farà anar de corcoll durant bona part de la novel·la.
La història de l’Agni és una història que s’explica mitjançant conceptes com treball infantil, pobresa, invisibilitat, solidaritat, innocència, curiositat, amistat, alegria i esperança.
El Treball infantil és una realitat a nombrosos països. A l’Índia, el país on viu l’Agni, aquesta realitat està molt lligada a la pobresa. La majoria de nens que viuen en els slums (barris de barraques) de les grans ciutats han de treballar des d’edats molt primerenques. Agni ho fa des dels sis anys per ajudar a la seva família. Com s’explica a la novel·la, ell té la “sort” de treballar al safareig del senyor Kumar. Altres nens no han tingut la “sort” que ha tingut ell i han de treballar entre el caòtic trànsit de la ciutat de Bombai pidolant o netejant cotxes.
Quan arriba al safareig del senyor Kumar i es troba amb l’Abhay i els altres companys, inicia una rutina que dura moltes hores, fins a les sis de la tarda. Tot plegat, per vint rúpies a la setmana. És molt poc, però a casa de l’Agni fan falta, falta de debò.
La Pobresa té una presència constant al llarg del relat. L’Agni a de treballar per ajudar a la seva família. Tant la mare i el pare treballen de sol a sol i ell amb la feina al safareig aporta uns minsos ingressos a l’economia familiar. A casa no tenen ni llum ni aigua. Cada matí, en aixecar-se ha d’anar a buscar aigua a una font pública perquè a casa no hi ha aixetes.
L’Agni no acaba d’entendre què és això de ser pobre. Només té una cosa clara: els seus pares, la Lalita i ell ho són. I tots els veïns del barri, també. Perquè quan els grans parlen entre ells, en moltes ocasions, solen acabar dient que són pobres. «Ser pobre no és bo», pensa l’Agni, tot recordant les cares tristes dels grans quan diuen aquella paraula. Quan ho fan, mai somriuen.
Ser pobre suposa ser Invisible:
Al safareig, ningú no mira ningú i amb prou feines parlen. Tots estan massa concentrats en el que fan, massa cansats. L’Agni es col·loca al seu lloc habitual i passa molta estona sense moure-s’hi, fixant-se molt en la roba que remulla, frega i escorre. Quan es mou per anar a estendre a les llargues cordes […] passa per davant d’unes quantes rengleres de nens i nenes i l’única cosa que veu són els seus caps inclinats avall i les mans frega que fregaràs. Ningú no aixeca el cap, ningú no mirà l’Agni. Ser invisible és això: ser una brisa que passa.
La Solidaritat és una virtut ben present entre els habitants de l’slum. Els pobres s’ajuden entre ells com quan el pare explica que sovint entre els seus companys de feina aporten uns diners per ajudar a la família d’algú que ha caigut malalt o quan van al cinema.
El senyor Shanti té una sala de projecció a tres carrerons de distància del seu, al mateix barri. «Anar al cinema és de les poques coses que els pobres ens podem permetre aquí», diu sempre la Ma. I és cert. S’ha de pagar molt poc, pràcticament res, i de vegades, fins i tot, el senyor Shanti deixa passar de franc alguns dels nens del carreró. De fet, ho fa gairebé sempre.
La solidaritat i la cooperació també és present als slums de la mà de petites organitzacions que mitjançant l’educació intenten treure de la pobresa els infants.
Situacions com les que viu l’Agni en el seu dia a dia suposarien per a la majoria d’infants la pèrdua de la Innocència, tanmateix viure en una llarg estructurada i envoltat de persones que s’ajuden en moments de dificultats fa que aquesta pèrdua no sigui tan dolorosa i aflori en els moments més impensats i fa que visqui amb més intensitat tots aquells moments que no treballa com quan està assegut al passeig de Bandra, davant del mar i recorda quan la mare li explicà el perquè aquest no es troba mai sol.
El mar es va formar per tota la pluja que ha caigut en el passat, que continua i continuarà caient, i que és el plor del cel. Però el mar són llàgrimes que, com que estan juntes, ja no se senten tristes. A més, molta gent va al mar a banyar-se, a passejar al seu costat, a cercar-hi peixos per menjar… Molta gent l’acompanya i mai no està sol.
La Curiositat és innata en els infants. Les ganes de trencar la monotonia de la seva vida fa que l’Agni i l’Abhay decideixin canviar l’itinerari de retorn a casa. Descobreixen una casa que els crida l’atenció i la decideixen vigilar. No passa res fins que un dia l’Agni veu com hi entra el seu germà gran.
De sobte, caminant per davant d’una reixa, l’Agni es va fixar en una casa de color ocre, vella però elegant. S’hi sentien unes veus que, de tant en tant, es convertien en rialles divertides. Què podia passar allà dins? Al costat de la porta d’entrada de la reixa, hi havia un cartell amb unes lletres, però com que ni l’Agni ni l’Abhay no sabien llegir es van quedar sense saber què hi deia.
L’Abhay és el millor amic de l’Agni. Són amics del barri i companys al safareig del sehyor Kumar on treballen onze hores colze a colze. L’Amistat els porta ha compartir el temps de lleure tot sols o amb altres nens del barri.
… és una sort tenir un amic com ell, que et fa sentir tan tranquil…, d’una manera que l’Agni no sabria com descriure. Potser… sí, potser és una cosa així com la sensació de comoditat que sents quan et poses unes chappals molt gastades, es a dir, unes sandàlies molt fetes servir. Tan còmodes que no notes que les duus.
L’Alegria que comparteix amb els amics quan, cansats després d’una dura jornada, juguen a futbol amb una vella pilota pels carrers del barri, o bé amb la seva família quan sap que la Lalita, la seva germana no haurà de posar-se a treballar al safareig.
Quan li passa alguna cosa bona a algú que estimes, te n’alegres molt. és una sensació especial, t’agafen ganes de riure, però també de plorar una miqueta. No perquè estiguis trist… […] És bonic que li passin coses a algú que estimes. És més que bonic. I, encara que sembli estrany, pot ser que te n’alegris més que si t’hagués passat a tu. Molt més.
L’alegria porta a l’Esperança, l’esperança que tot canviï
Pensar que la seva germana no haurà de fregar com fa ell tantes vegades provoca que ell fregui amb més força. Mentrestant, el cor li batega molt de pressa, molt fort. Sent que les coses, en algun moment, poden arribar. De manera pausada i tranquil·la, com el dia que segueix la nit, com el minut que comença després del minut anterior. O de cop i volta, com la pluja a Bombai. Qui sap? Potser algun dia ell també aconseguirà anar a l’escola.
Sí, algun dia.
«L’Agni i la pluja» ha estat escrita per Dora Sales, il·lustrada per Enrique Flores i traduïda per Pau Joan Hernàndez. L’ha publicada l’editorial Kalandraka dins la seva col·lecció 7 llegües.
