Simbiosi o catàlisi? Poesia
És perillós beure vi en un got trencat, i difícil. T’hi jugues els llavis i la llengua, que són fràgils. I, tot i això, el poeta ens brinda una imatge abrupta: “(…) i a voltes / penso si no caldria mastegar el vas amb fúria / perquè almenys algun cop sagnessin les paraules.” Entenem què ens vol dir Miquel Martí i Pol amb aquests versos vidriosos.
Els poetes avancen com poden per l’aresta dels versos. A cada banda, el buit del precipici. A sota, la geologia i la natura de les paraules i, amb aquestes, tot el món mental i sensorial que componen. Tants caps, tants barrets. Tants poetes, tantes poètiques.
Fa poc més de dos mesos dèiem adeu a Màrius Sampere, el poeta que exemplifica perfectament de què va aquest ofici, aquesta dèria, aquesta exploració… I que l’any 2015 també va deixar el seu solc llaurat als nostres Horts.
Cada composició de Sampere és un calaix o una finestra que, en obrir-los, t’ofereixen un camí a una realitat més o menys intuïda, però sempre inesperada. Si, a més, bo i fent aquest camí, descobreixes indrets mentals o pensaments sensorials que t’enriqueixin —fonts de coneixement rajant a doll—, poeta i lector ja hauran assolit la simbiosi o la catàlisi buscades.
Els poetes que ens acompanyen enguany saben molt bé què és fer cordada per la cresta dels versos amb escriptors com Màrius Sampere o amb d’altres com ell. Joan Carles González-Pujalte, Alberto Cabello, M. Antònia Massanet, Joan de la Vega, Agnès Agboton i Vicenç Llorca, al seu torn, ens conviden a encordar-nos amb ells i amb la seva paraula, per sentir-ne el risc i per atalaiar noves perspectives del paisatge poètic del seu i del nostre món. Benvinguts i moltes gràcies!
J. A. Arcediano
Jordi Boladeras
Josep Sagristà
Coordinadors d’Horts de Poesia
