“La Cenicienta”, de Perrault il·lustrada per Innocenti

L’editorial SM (2012) ha reeditat  “La Cenicienta” de Charles Perrault, una excel·lent edició il·lustrada pel prestigiós Roberto Innocenti, i que va ser publicada per primer cop en castellà el 1984 per Ediciones Generales Anaya i posteriorment, el 2001, per Lumen.

Res millor que presentar aquesta obra que fent una adaptació de l’estudi que Fabiana Margolis va escriure per a la revista Imaginaria:

Per narrar la seva particular versió d’aquest clàssic de Charles Perrault, Roberto Innocenti va triar la sofisticació i la magnificència dels anys ’20 [i ambient-la a la ciutat de Londres]. Més enllà de la impecable reconstrucció de l’època (des dels objectes de luxe que van començar a aparèixer en aquells anys, com automòbils i fonògrafs, fins als vestits i pentinats dels personatges) en les il·lustracions d’aquest gran artista italià res resulta és a l’atzar: personatges, perspectives, llums i colors evidencien una gran preocupació pels detalls i per la significació que aquests tindran dins del conjunt de l’obra, com si el context es convertís en un nou protagonista de la història, i no precisament el menys màgic.

Dues meravelloses il·lustracions —plenes de detalls i ironies— obren i tanquen el relat. L’emmarquen. La primera, mostra la il·lusió que pot crear l’aigua d’un estany, mentre Ventafocs renta la roba. Com si es tractés d’un mirall que permetés l’entrada a un món diferent, el reflex mostra a una Ventafocs vestida, pentinada i maquillada per al ball reial. No tan sols es transforma ella: la cistella de la roba bruta és, en aquell món distant i vaporós, una enorme gerra; la roba que sosté a les seves mans es transforma en un ram de flors que ella deixa caure amb delicadesa; l’aixeta es converteix en el coll d’un cigne daurat del bec del qual brolla un doll d’aigua. L’única cosa que es manté intacte és la seva postura i l’expressió del seu rostre: el mateix somriure ens diu que es tracta de la mateixa persona, encara que les seves pròpies germanastres, encantades pel luxe i l’opulència que les envolta, no puguin reconèixer-la.

A l’última il·lustració, l’autor es permet anar més enllà de la història i imaginar què podria haver succeït amb un personatge tan emblemàtic com la madrastra. La veiem recolzada en una butaca, fumant i lliurada a la beguda, amb una copa a mitges i diverses ampolles buides al terra, en una actitud que es repeteix diverses vegades al llarg del relat. Un destí diferents per a dones tan diverses.

La cura per cadascun dels detalls, a les il·lustracions de Innocenti, no hi ha personatges secundaris o irrellevants. El fet que les germanastres continuïn amb els seus jocs i balls sense, si més no, notar la presència de la Ventafocs —fins el moment que, amb sorpresa i humiliació, descobreixen que ella era la veritable propietària de la sabata de cristall—, no fa sinó confirmar la metàfora d’una ceguesa que sembla instal·lar-se des del començament de la història. Allí, en una de les primeres il·lustracions, apareix retratada la vida quotidiana de la família: les germanastres, abillades a l’última moda, rient i gronxant-se davant de la casa; Ventafocs netejant els vidres de les finestres; la madrastra dient-li el que ha de fer; el pare mig amagat darrere de la porta d’entrada. Enfront de la casa hi ha un grup de nois jugant a la gallineta cega, mentre passa un home cec (tal vegada el menys cec de tots els que hi ha representats) creuant l’escena guiat pel seu gos. L’al·legoria arriba a el seu punt màxim durant el ball, quan les germanastres són incapaces de reconèixer a la Ventafocs encara que es troben a pocs passos d’ella:

“I ella va anar a asseure’s al costat de les seves germanastres i va tenir amb elles mil atencions: fins i tot els va oferir les delicioses llaminadures que el príncep li havia donat, la qual cosa les va deixar molt sorpreses, perquè no la reconeixien.” 

Tampoc l’elecció de les perspectives resulta a l’atzar; per contra, es tracta d’una manera d’introduir al lector dins de l’obra, fent-lo prendre part activa com si ell mateix s’hagués convertit en un dels personatges. Així, quan les germanastres estan a punt de pujar al cotxe que les conduirà al ball, veiem aquesta imatge a través d’una de les finestres del pis superior, on s’ha quedat la Ventafocs. Aquesta perspectiva posa de manifest el tancament i l’opressió de la protagonista, el rostre de la qual no podem veure però sí imaginar.

Noves històries dins de la història: això és el que recreen les il·lustracions d’Innocenti. Detalls que en una primera lectura poden haver passat desapercebuts segurament obligaran al lector a tornar sobre els seus passos, a la recerca de més indicis que li permetin imaginar noves interpretacions. Perquè l’univers d’Innocenti, lluny de cristal·litzar-se, obre infinits camins i es multiplica en cada lectura i en cada lector.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>