Entre les darreres novetats que ha publicat l’editorial Kalandraka hi ha dues obres mestres de dos clàssics contemporanis d’estils molt diferents. Una és la recuperació d’un àlbum de 1960 de Leo Lionni, Pam a pam, i l’altra és la darrera obra publicada per Roberto Innocenti, El meu vaixell.
Pam a pam va ser el primer llibre de faules que publicà Leo Lionni. És una història protagonitzada per una petita eruga que amb astúcia i intel·ligència aconsegueix sortir airosa de les dificultats que se li plantegen quan entra en un bosc ple d’ocells.
Les seves peripècies comencen quan es troba amb un pit-roig que sucumbeix davant la seva curiositat per saber quants pams mesura la seva cua. Les mesures continuen amb el coll del flamenc, el bec del tucà, les potes de l’agró… L’estratègia d’anar apamant-los li servirà per sortejar el risc de ser engolida per les aus que es troba pel camí.
Aquesta obra de text senzilli carregada de simbolisme destaca per l’equilibri plàstic de cadascuna de les pàgines. Lionni usa el collage sobre el fons blanc per a ressaltar la naturalesa i la flora amb una gran varietat de tons verds i la fauna amb una gran varietat de colors.
Una obra a través de la qual els infants podran anar descobrint la fauna i la flora dels boscos i s’iniciaran en les mesures antropomètriques.
Des del 2012, quan publicà la seva versió de La Caputxeta Vermella, s’estava esperant amb quina nova obra ens sorprendria Roberto Innocenti. Han hagut de passar 6 anys per a tenir entre les mans El meu vaixell.
Una gran tempesta i un naufragi marquen l’inici de El meu vaixell, la història fictícia d’un lleial capità i el seu estimat navili mercant, Clementine, que durant gairebé mig segle -des de la seva construcció a principis de la dècada de 1930 fins al seu destí al llit marí- va recórrer els ports del món sencer: des del Pacífic fins als confinis del continent africà, passant per les costes asiàtiques i àrtiques, tant en temps de pau com durant la II Guerra Mundial, quan va ser utilitzat per la Marina d’Estats Units en la contesa bèl·lica.
El meu vaixell ens recorda les seves dues últimes publicacions: La casa i l’abans esmentada La Caputxeta Vermella.
La història de El meu vaixell ens transporta a La casa. A la primera, el vaixell protagonista fa un recorregut per cinquanta anys de la història del segle XX des de la dècada de 1930. A la segona a través de la història d’una casa es fa un recorregut per la història del segle XX a Itàlia, i per extensió d’Europa.
L’estructura de les il·lustracions ens recorda La Caputxeta Vermella: imatges i text s’ofereixen de forma separada, en blocs rectangulars, les imatges a la part superior i el text a la part superior. Majoritàriament les pàgines s’ofereixen amb seqüències d’il·lustracions a la mateixa plana, contant la història en un cert ordre cronològic com si es tractessin de les vinyetes d’un còmic. També hi ha il·lustracions que ocupen una doble pàgina o són de pàgina sencera.
Les il·lustracions realistes d’Innocenti són plenes de retalls i referències històriques que denoten un exhaustiu procés de documentació. L’autor combina grans panoràmiques amb plans detall, variant els angles i el punt de vista del públic, al que situa tant a bord del buc -el pont de comandament, la coberta, les cabines- com a l’exterior -la drassana, el moll, el bot salvavides- , fent-li partícip del relat.
L’àlbum es tanca amb uns annexos informatius sobre la història i les característiques tècniques del vaixell.
