EL CERVELL DE L’ADOLESCENT – DAVID BUENO

“La mirada d’aprovació del mestre és més gratificant que un 10”. Això està demostrat científicament. Ens ho va explicar en David Bueno, genetista i divulgador sobre neurociència i educació, a l’INS Castellar el passat 14 de març. Si bé l’enfocament de la neuroeducació no ens pot donar una solució, sí ens ajuda a comprendre els adolescents, i a entendre que el seu comportament no només és normal, sinó que hi ha coses que han de passar a l’adolescència, perquè això és el que ens ajuda a créixer, a madurar.

La motxilla o el calaix de qualsevol dels nostres alumnes és un reflex del què passa al seu cervell

Que l’adolescència és una etapa molt intensa, és ben sabut per tots els que treballem dins les aules. És una etapa de transcendència vital, en la que s’estableix una nova relació amb l’entorn, s’adquireix un nou rol social, i es passa de dependre dels pares a gestionar-ho tot ells sols. En aquesta etapa tot se’ls barreja, dins i fora. En David ens deia que la motxilla o calaix de qualsevol dels nostres alumnes, on es barregen llibres, apunts rebregats, mig entrepà de fa tres dies, el mòbil, bolígrafs i gadgets diversos, són el reflex del procés que es manifesta al seu cervell.

La importància de la mirada

En la seva intervenció, David Bueno ens va parlar de la importància de la mirada. La mirada sempre transmet l’estat emocional, i les emocions són pre-conscients, i costen de verbalitzar.  Les mirades tenen un gran poder sobre les persones, i això és especialment important en la infància i l’adolescència. És important que els alumnes ens mirin a nosaltres, i també ho és que nosaltres els mirem a ells, i que ells es mirin entre ells. La mirada és un dels elements més importants de la comunicació, “si la gent no es mira, no parla”.

“La posició anatòmica de l’escorça visual és molt curiosa, perquè es troba al clatell, mentre que els ulls es troben a la cara, a l’altre extrem del crani. L’escorça visual és la zona del cervell que rep el senyal transmès pels nervis òptics, i és l’encarregada de reconstruir les imatges i donar-los significat. Això fa que el senyal neural hagi de recórrer un camí llarg i un circuit molt interessant. Abans d’arribar a l’escorça visual, el senyal que transporten els nervis òptics passa pel tàlem, una zona del cervell implicada en regular el nivell d’atenció i la consciència. Per poder fer aquesta regulació, el tàlem està en contacte directe amb l’hipocamp, que és la zona del cervell que gestiona la memòria, i l’amígdala, que gestiona les emocions. Per això, al mateix moment que l’escorça visual reconstrueix la imatge, ja la pot dotar de significat, i també de càrrega emocional”.1

La mirada està carregada d’emocions

És a dir, que l’amígdala genera emocions i l’escorça visual reconstrueix la mirada passant per l’amígdala, per això la mirada està carregada d’emocions, i per això és molt difícil canviar la mirada.

Si, a més, “tenim en compte la capacitat d’empatia que podem tenir cap a les altres persones i l’efecte de les neurones mirall, que ens permeten viure dins nostre les emocions que manifesten o que observem en els altres, podem explicar perquè una simple mirada, en una situació de forta càrrega emocional, pot deixar una empremta profunda a la memòria. Una empremta que, si el tipus de mirada es va repetint en el temps, acabarà fixada gràcies a la plasticitat del cervell, en connexions neurals reforçades que, d’una o altra manera, influiran en les conductes posteriors d’aquella persona”. Quantes vegades, en reunions d’equip docent, o en juntes d’avaluació, no parlem d’un alumne i ens sorprenem que a la nostra classe no es comporta, o no treballa com ho fa en una altra matèria (i amb un altre docent)? De quina manera el mirem cadascú de nosaltres?

“Si una persona no té un estat emocional suficientment estable, l’efecte de les mirades és molt més intens –i per tant, durador–. I precisament una de les facetes que caracteritza els adolescents és la seva relativa i variable inestabilitat emocional (diu Bueno al seu espai al blog de Rosa Sensat). I si la persona que dirigeix aquella mirada concreta està emocionalment vinculada al receptor, com pot ser el cas dels pares, amics o professors, l’efecte també és més intens i durador.”1

Les emocions afecten el procés d’aprenentatge

Les emocions bàsiques – por, ira, aversió, tristesa, alegria i sorpresa- són patrons de reacció a canvis externs, que ens permeten respostes “adaptatives”, essencials per a la nostra supervivència. Les emocions són pre-conscients (els sentiments són la racionalització de les emocions), i cal controlar-les tan ràpidament com sigui possible (a més maduresa, més ràpidament es reconstrueixen). La por i la ira es comuniquen molt ràpidament, i depenen dels aprenentatges previs, i la por és una emoció que pot quedar molt arrelada al cervell.

I les emocions afecten el procés d’aprenentatge. “Amb por (i amb qualsevol emoció molt arrelada) no es pot aprendre”, perquè el cervell associa aquell aprenentatge amb la por i això ens inhibeix de voler aprendre coses noves. La millor emoció per transmetre qualsevol aprenentatge és l’alegria”, perquè transmet confiança, per tant és l’emoció que hauria de predominar a l’aula. Però aquesta és una emoció poc intensa, que a vegades no és sufcient per aprendre, per això en David Bueno ens recomana introduir el factor sorpresa en forma de canvis de ritme, d’alguna imatge inesperada, d’un comentari que capti la seva atenció. La sorpesa – que es desencadena quan no sabem com interpretar aquest canvi- és intensa, activa el tàlem (atenció), i l’atenció és crucial per aprendre (continguts o actituds), perquè participa en les xarxes de motivació -aporta un extra de glucosa i oxigen-, i això optimitza el rendiment. La motivació genera plaer en el cervell, per això el joc ajuda a aprendre.

Tots els mamífers juguen i aprenen jugant

El joc és molt important, també en l’adolescència. Si volem que els nostres alumnes entenguin alguna cosa, és útil fer-ho amb aquest component de joc, que no és només lúdic, sinó que hi ha una actitud. Tots els mamífers juguen i aprenen jugant, és instintiu. Nosaltres juguem, i aprenem, tota la vida. I el cervell valora això a l’hora d’aprendre. I els adolescents riuen quan juguen, a l’aula, perquè s’ho passen bé, perquè és un joc; i justament perquè és un joc, aprenen, és un joc instintiu.

Font: Gincamàtica 2016

I cada quan podem introduir aquest factor sorpresa? En David ens diu que 30 minuts després d’una emoció, el cervell relaciona aquell aprenentatge amb aquella emoció, el que es coneix com a ressaca emocional (les experiències emocionals deixen una mena de “ressaca” al cervell que afavoreix que la memòria retingui els successos posteriors, encara que no hi tinguin cap relació). Per tant, ens recomana, quan hem de reprendre els alumnes per alguna causa, és millor fer-ho al final del dia.

L’adolescència és una etapa de connexions i desconnexions neuronals

L’adolescència és el moment dels grans aprenentatges. Dels 0-3 anys es produeixen sinapsis (connexions neuronals) entre àrees corticals properes, dels 4-11 anys es produeixen sinapsis entre àrees corticals i subcorticals, i en l’adolescència es produeixen sinapsis entre àrees molt distants del cervell. En aquesta etapa es produeix el desenvolupament de les àrees motivacionals de premi i recompensa, la maduració del córtex prefrontal (raonament, lògica, atenció, control emocional), els canvis hormonals i el desenvolupament de la identitat sexual.

Els adolescents es descontrolen emocionalment, perquè estan madurant emocionalment, les connexions neuronals les fan per assaig-error. David Bueno il·lustra aquest procés amb una imatge similar a aquestes: Van connectant i desconnectant els cables al seu lloc per assaig-error, la qual cosa explica els seus canvis d’humor i de conducta sobtats. A l’adolescència també es fan desconnexions neuronals; és el que es coneix com a poda neuronal (el cervell elimina les connexions que no fa servir), per tant, es el moment de fer-los pensar molt, de reflexionar molt, de fer connexions entre diferents matèries, edats, i també de pensar sobre les emocions.

L’enemic número 1 del cervell és l’estrés. L’estrés no permet fer bones connexions neuronals ni una bona gestió emocional. La reacció del cervell davant una possible amenaça (real o no), depèn de com la percep cada persona. Una càrrega de feina, alguns adolescents (i adults) la perceben com un repte i altres se senten desbordats, per això és tan important l’atenció individualitzada, i flexibilitzar les demandes segons les capacitats de cada persona.

L’estrès pot estar generat per la càrrega de feina, per assetjament, per la tensió familiar o la tensió social, i les seves conseqüències van des de la violència, a les addiccions (que estimulen les zones de recompensa i plaer) i comportaments de risc, fins a la depressió (la primera causa de mort adolescent és el suïcidi).

Cal buidar el currículum en favor de les emocions.

Per acabar, David Bueno va parlar-nos de les neurones mirall, i va incidir en el fet que per poder motivar els alumnes, hem d’estar motivats nosaltres; si volem que respectin, hem de respectar, si volem que assumeixin riscos, nosaltres també n’hem d’assumir.

En el torn obert de preguntes, se li va demanar la seva opinió sobre la incidència de les noves tecnologies en les connexions neuronals, i ens va explicar que és un tema sobre el qual encara no disposem de prou dades, per tant encara no està resolt. Preguntat sobre el currículum de secundària, va suggerir que cal buidar-lo en favor de les emocions. I buidar no vol dir rebaixar el nivell ni l’exigència. “Afrontar 10 dificultats intenses és més important pel cervell que no pas 50 que no serveixen per res”.

La importància de la mirada que dirigim als adolescents.

Com a resum de la seva intervenció, hem de destacar, en les seves paraules, que potser no n’hem estat mai massa conscients, però la responsabilitat que tenim quan mirem les altres persones, de la mirada concreta que els dirigim, especialment als nostres fills i alumnes, és més gran del que pensem.1

————————–

  1. Bueno, David, (22/12/2015). El poder de les mirades. Educar avui. El blog de l’associació de mestres Rosa Sensat. L’espai del David Bueno. Recuperat de http://www.blogrosasensat.org/p/el-blog-del-david-bueno.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>