El noi l’obrí emocionat: “DELÍCIA de XOCOLATA i CARAMEL BATUT Wonka”-deia l’envoltori.
Quina emoció! L’habitació es quedà en silenci. La seva mare li digué amb tendresa: -No et desilusionis massa si no trobes el que vols, estimat… Oblida’t del Bitllet i disfruta del regal. És el millor..
Charlie esqueixà l’envoltori per la meitat i, de dins, en va sortir….. una xocolatina de color marró claret. Per enlloc es veien rastres d’un Bitllet Daurat, tal com ja s’imaginaven…
Charlie els va convidar a compartir el present però ells s’hi van negar. – N’hi pensar-ho! És sols teu! És el teu dia!
Les dues setmanes següents va fer molt fred. I arribà la neu. Després una gelada ventada bufà sens parar durant dies.
Sembla que quan fa molt fred la gana ens prem una mica més i somiem en brous calentets i deliciosos pastissos casolans acabats de fer. Però la família d’en Charlie no s’ho podia permetre.
Una tarda, quan en Charlie retornava a casa amb el vent gelat colpejant-li la cara els seus ulls es van veure atrets per la lluentor d’una cosa que brillava al terra. Era una moneda de vint rals mig amagada entre la neu. L’agafà i corré a la botiga més propera per comprar menjar per a la família. Tots ho necessitaven!!
Però no es pogué resistir a la temptació i també comprà una tauleta de xocolata. En menjaria mitja presa tan bon punt arribés a casa.
En arribar a casa explicà la seva troballa i, de dins de la grossa bossa de menjar en va treure el preuat tresor. Amb mans tremoloses trencà el paper vermell que la protegia i… Què creieu que aparegué en primer lloc al seu davant?!! Sííííí!!!
Tots quedaren immòbils, com petrificats! En Charlie es sentia mig marejat envaït per una sensació de lleugeresa que el feia flotar en l’aire.
No estic somiant, No estic somiant, Passa el temps, No estic somiant, No estic somiant, |
|
