El cant de la Canarieta ha ressonat per tot l’espai. Hi ha hagut qui no se n’ha assabentat de l’intent de bretolada, però d’altres s’han esverat. La festa no pot decaure, s’ha de distreure el personal. L’alcade puja a l’ entarimat i fa un discurs per tal que la gent l’escolti: demana alegria, tranquil·litat i bona entesa amb el Consell Comarcal. Aquests ja fan cara de concedir, ja tenen l’ànima tova però són durs de pelar, potser encara cal una mica més d’esbarjo, de sorpresa, caldria potser un efecte espatarrant, alguna cosa que no fos tan ajustada i clàssica com s’ha fet fins ara. I llavors sorgeix en Pep, que encara va vestit d’Spiderman, fent l’arenyeta pels racons i demana a la Canarieta que cridi al seu amic el Torxa Humana, el rei del foc i de la flama. La Canarieta eixampla la caixa toràcica i posa fil a l’agulla:
─ Torxaaaaa et necessiteeeeeeem!!
─ Soc, aquí ─es presenta la Torxa─. Amics, m’heu cridat ,què voleu?
─ Un espectacle ─li demana en Pep─ . Un espectacle que el públic no s’esperi i quedi sorprès.
D’una volada, la Torxa Humana es planta al mig de la plaça, i a sobre de l’entarimat i llança el seu crit de guerra: “Flames a mi”.
I uns focs de festa major omplen el cel d’alegria i colors. Un espectacle mai vist, un cop d’efecte que deixa bocabadat a tot el personal. El públic esclata amb grans aplaudiments i crits de joia. Les cares dels Consellers quasi s’il·luminen més que el cel…
La Canarieta crida, els brètols han marxat -“Soc com un volcà Per poder estovar -“Volcà!! FESTA! -“Volcà!! …………. FLAMES A MI !!!!! |
|
