Els confabulats han quedat en silenci. Estorats, sorpresos i animats inicien les converses: què faran? Com s’ho muntaran? Quines accions seran les més adients…? Pensen, mediten i exposen…
─ Hem d’anar en compte, l’edifici no s’aguanta, està que cau ─exclama la Jéssica, la nena més dolça i tranquil·la del grup─ és un perill fer-hi alguna acció… Si el poguéssim apuntalar, no sé…
El grup s’inquieta, la Jéssica té raó, però no hi ha temps de fer mans de paletes, els hi cal una solució. Algú que tingui habilitats de força perquè pugui subjectar, encara que sigui tant sols unes hores, les quatre parets que hi ha. Rumien, busquen solucions que no tenen…
L’àvia Flora inicia un conjur:
─ Grapat de romaní, ortiga verda, branca de magraner, tot al foc… Encens i fumera amunt…
I de cop en Marc, un xicotàs de gairebé dos metres, gros i massís, posant-se dret crida fort:
─ Jo ho faré i l’aguantaré!
I és tanta la potència del seu desig que de cop es converteix en una bèstia verda capaç de qualsevol esforç.
Mireu-me bé, soc gran i fort Si estic tranquil, Quan enmig d’un embolic, Verd, soc fort, No hi ha perill, Hulk ha arribat, Per aconseguir un nou casal Quan enmig d’un embolic, Verd, soc fort, |