Les aventures del Pinotxo

El clàssic de Carlo Collodi té diverses traduccions al català. Destaquen la de l’Editorial La Galera a càrrec d’Albert Jané, amb il·lustracions de Fina Rifà, publicada el 1982, i la de l’Editorial Joventut a càrrec de Maria Sandiumenge publicada el 1981 amb il·lustracions de J. Vinyals. La mateixa Editorial Joventut el 2003 publicà una nova edició de la traducció de la Maria Sandiumenge amb unes magnífiques il·lustracions de Iassen Ghiuselev.

Però en faltava una. Feia temps que hi havia versió castellana, però faltava la versió catalana de Les aventures de Pinotxo il·lustrades per Roberto Innocenti. Kalandraka l’encerta de nou, ens ofereix una magnífica traducció de l’original italià a càrrec de Carlos Mayor.

Aquest clàssic dels contes per a infants explica la història d’un putxinel·li de fusta que, amb el seu egoisme i el seu mal comportament, acaba patint tota mena de desgràcies: es crema els peus en un braser, el pengen d’un arbre pel coll, el fan servir com a gos de guàrdia per vigilar unes gallines… No cal continuar amb l’argument. La història és prou coneguda, com ho són alguns dels personatges que acompanyen Pinotxo en les seves aventures (o desventures): amics com Gepeto, Grill Xerraire o la Bella Donzella de cabells blaus i malvats com el Gat i la Guineu.

Si alguna cosa destaca per damunt de tot d’aquesta publicació són les il·lustracions de Roberto Innocenti.

De la mateixa manera que amb les il·lustracions de la Cenicienta, Innocenti ens traslladà al Londres de la dècada de 1920, ara, amb les il·lustracions de Les aventures del Pinotxo, ens porta a la Toscana de finals del segle XIX. Collodi el publicà per primer cop en forma de llibre el 1883 amb il·lustracions de Carlo Chiostri.

El primer que cal destacar de l’adaptació gràfica que fa Roberto Innocenti de Pinotxo és el respecte a la tradició en la recreació del personatge basat en la creació de Chiostri.

 

Les il•lustracions de Roberto Innocenti són fruit d’un procés de documentació històrica. Gràcies a aquest treball els dibuixos són plens de detalls que permeten submergir-nos en l’ambient, la cultura, els objectes i personatges de l’època en que Collodi va escriure les aventures del Pinotxo.

L’editorial Kalandraka en el document que presenta l’obra  diu que: 

El detallisme exquisit de les imatges situa el lector davant la història com si fos un testimoni de la mateixa. Innocenti es recrea en reproduir, de forma extremadament fidel al text, els ambients tan dispars com són les aglomeracions dels carrers o la serenitat del paisatge natural, espais reals i d’altres fruit de la seva imaginació. La fluïdesa narrativa és una de les principals característiques de Collodi, qui barreja realitat i faula, amb el suspens, la màgia i molta sensibilitat.

Aprofundim una mica més sobre les il·lustracions d’Innocenti.

Els personatges són traçats amb gran realisme. Les escenes estan plenes de nombrosos personatges secundaris i objectes que adquireixen la mateixa importància que els protagonistes de la història. 

Recrea la Toscana de finals del segle XIX amb carrerons i vells edificis, on els vestits de les persones i les activitats més característiques se’ns mostren d’una manera molt realista i molt a l’estil Innocenti, que té l’habilitat de situar la visió del lector des de diferents òptiques usant picats, contrapicats, primers plans, panoràmiques…, fins i tot usa l’estil dels díptics medievals en què en un mateix escenari juxtaposa dues escenes protagonitzades pels mateixos actors: Pinotxo, Gat i Guineu. 

Usant aquests recursos que semblen distorsionar la imatge, el que fa Innocenti és dotar-la d’una gran expressivitat. Tal com digué en una entrevista a la revista CLIJ el 1996 “En realitat, no ho faig a propòsit (la distorsió). Posteriorment n’he buscada la raó, que… possiblement sigui fer entrar l’espectador dins el llibre, dins la història. Especialment, si és un infant, el que vull és fer-lo sentir petit, com Pinotxo que és molt petit. Vull que el nen se senti igual […]. La perspectiva no existeix, és una invenció de l’ull, millor dit, una interpretació de l’ull. Mirant d’una manera impersonal, la perspectiva s’esvaeix, des d’un punt de vista subjectiu pot dilatar-se i deformar l’espai, des d’un punt de vista objectiu es fa àmplia i serena, descriptiva.”