Ressenya sobre història de la literatura infantil a càrrec d’Anna Gasol Trullols. Aquest text fou la base d’una sessió de treball que l’autora tingué amb el seminari de coordinació de biblioteques escolars de la demarcació del Servei Educatiu Baix Llobregat-6.
Una mica d’història
Durant molts segles, la societat no estava interessada en la infància com a tal. L’infant era considerat com un adult en miniatura i s’esperava que fos prou gran per a utilitzar-lo com a força de treball. Era una boca més a casa i en la mesura del possible se l’integrava en el món dels adults. Les condicions de vida eren difícils, la taxa de mortaldat, alta, i la família tenia com a missions primordials la conservació dels béns, la pràctica d’un ofici i l’ensinistrament diari per a l’entrada en un món en el qual un home sol -i encara menys una dona sola-, no podia sobreviure. En alguns casos extrems, al família també s’encarregava de protegir l’honor i la vida dels seus membres. La família no tenia una funció afectiva, tot i que això no vol dir que l’afecte fos sempre absent
Si ens remuntem a l’època medieval, per exemple, i volem saber quines eren les històries que estimulaven la imaginació dels infants, hem de recórrer a la tradició popular de transmissió oral. I com que en aquestes etapes de la història eren poques les persones que tenien accés a la cultura i a la llengua escrita, aquestes narracions orals s’adreçaven tant als infants com als adults.
 |
| Ramon Llull |
Això no vol dir que no hi hagués autors medievals preocupats per l’educació dels infants. A Catalunya, posem per cas, els estudiosos consideren que La doctrina pueril (segle XIII), de Ramon Llull, és el primer tractat de pedagogia que s’ocupa de l’educació dels infants d’entre 8 i 10 anys. Sembla que l’obra és fruit de les reflexions de Llull sobre l’educació del seu fill i, probablement, s’adreçava més als adults que als nois, tot i que segurament aquests haurien gaudit més amb la lectura de El llibre de les bèsties, que descriu els diferents punts de vista de diversos animals per trobar un rei.
Durant aquesta època es van popularitzar les faules, els romanços i les aventures dels cavallers, recitades pels narradors que recorrien els pobles i les ciutats. D’altra banda, hem de tenir en compte que la literatura de l’època tenia una gran càrrega religiosa i moralitzadora, divulgada tant oralment com en llibrets de sermons i catecismes i vides de sants. No obstant això, s’ha recuperat per als infants d’avui una part de l’obra d’Anselm Turmeda, Disputa de l’ase contra Encelm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals (1418), una obra prohibida al llarg de molts anys, durant els quals s’aconsellava als infants una altra lectura de l’autor de caire ben diferent, El llibre de bones amonestacions, més conegut com Fra Anselm.
A partir del segle XV, i gràcies al descobriment de la impremta, es van fer populars els llibres de cavalleries, autèntiques narracions d’aventures en les quals el lector o l’oient podia identificar-se fàcilment amb l’heroi. L’ideal cavalleresc havia estat exposat l’any 1275 en el Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull.
La novel·la de cavalleries, a tota Europa, presenta elements d’influència clàssica, com Le roman d’Alexandre de Troie, que s’inspiren en el viatge, l’aventura i l’amor dels relats del cicle artúric i el cicle del Graal. Neix, primer, com una reacció a la literatura llatina contemporània, tot i que n’extreu temes, així com també s’inspira en la poesia trobadoresca, i els mites i la tradició literària oral, sobretot els contes que reben noves i riques aportacions del conte oriental. La literatura catalana compta amb obres de gran qualitat, com Tirant lo Blanc (1490) de Joanot Martorell i les novel·les anònimes Curial e Güelfa (entre 1435 i 1462) i Història de Jacob Xalabin (entre 1389 i 1404).
En acabar l’Edat mitjana, el desenvolupament del comerç i l’ascens de la burgesia van canviar la filosofia de vida i el concepte de cultura. L’ús de les llengües vernacles afavoria la multiplicació de les edicions de llibres que arribaven a un major nombre de persones, canviant, també, les condicions de l’ensenyament.
Si ens fixem en Europa, i sobretot en els països catòlics, és a mitjan del segle XVI (amb l’aparició dels col·legis dels jesuïtes), que els fills de les famílies de la burgesia comencen a rebre una educació humanista basada en una cultura general molt àmplia, tot i que en llatí, la llengua internacional a tot Europa.
Al llarg dels segles XVII i XVIII, l’educació continuava sent per a l’aristocràcia i la burgesia i les poques escoles per a la gent del poble, eren parroquials i gratuïtes, i en elles s’ensenyava lectura, escriptura, ortografia, aritmètica i catecisme. A França es va fer molt popular, per exemple, el Telémaque (1699), escrit per Fénélon quan era preceptor del duc de Borgonya.
 |
| Les aventures de Télémaque”, de Fénélon |
Aquests llibres destinats a infants tenien com a objectius:
- Servir com a exemples a més de proporcionar alguna informació, seleccionada amb molta cura.
- Assegurar la formació moral, intel·lectual i psicològica dels joves, tot seguint els criteris propis de la societat de l’època.
- Els llibres destinats als nois no podien ser els mateixos que els que es destinaven a les noies.
- No calia que fossin textos escrits i pensats expressament per als infants.
Així doncs, els orígens de la literatura infantil queden una mica perduts perquè en molts moments de la història de la lectura s’han utilitzat textos que inicialment no havien estat pensats per als infants, uns textos dels quals els joves lectors s’han apropiat i han estat etiquetats posteriorment com “literatura infantil”.
De tot això, podem deduir que la literatura infantil i juvenil ha estat marcada per dos principis:
- La seva interacció amb el sistema educatiu, és a dir, el fet d’atribuir-li un paper formatiu en un sistema educatiu determinat.
- La relació entre els continguts de les obres que es posaven a les mans dels joves lectors i la societat en la qual vivien i es feien grans i en la que havien de tenir un paper en el futur.
És a finals del segle XVII i al llarg del XVIII que comença a sorgir la preocupació per l’educació de la dona en textos com L’éducation des filles de Fénélon qui recomana que les dones s’haurien de formar en lectura i escriptura, gramàtica, història antiga i moderna, i literatura, per tal que estiguessin més preparades per a la vida i per a enfrontar-se amb els problemes de la societat de l’època.
Els canvis polítics, socials i econòmics que van marcar el final del segle XVIII i els inicis del XIX, van canviar els conceptes d’educació, establint els fonaments de l’educació moderna que fa necessària la formació de totes les persones. Rousseau i el seu Émile (1762) es poden considerar precursors d’aquest canvi de concepte en l’educació i en la noció de la infància, determinant, una nova etapa en la consideració social vers l’infant.
 |
| “Instruccions per a l’ensenyança de minyons,” de Baldiri Reixac |
A Catalunya, els problemes sociopolítics que pateix el país entre els segles XVI i XVIII: guerres, epidèmies, crisi agrícola, castellanització i pèrdua de llibertats, representen un retrocés cultural. En l’educació, molt religiosa, s’utilitzaven lectures de la vida dels sants i de la Verge, per la qual cosa no seria gens estrany, que els infants de l’època trobessin més engrescadora la lectura de caire popular, també anomenada “de canya i cordill”, publicada en fullets amb gravats que representaven les escenes més importants. Ja el 1749 cal destacar l’obra de Baldiri Reixach Instruccions per a l’ensenyança dels minyons.
Al llarg del segle XIX, sobretot durant la segona meitat, aquesta necessitat pedagògica s’estén a totes les capes de la societat, de manera que el nombre d’infants que aprenen a llegir i coneixen les nocions bàsiques de matemàtiques creix any rere any. Hi ha més lectors, i fan falta més llibres.
Com a conseqüència d’aquesta necessitat de producte, a mesura que l’edició i la distribució de llibres infantils augmenta, el contingut de les obres evoluciona. Ja no es tracta només de donar instrucció als infants, sinó també de reconèixer els seus drets al plaer i a la distracció. Aquesta noció nova de la lectura coincideix amb l’evolució de la pròpia societat. L’edició, aleshores, es caracteritzava:
- Pel fet que hi havia un públic infantil que reclamava llibres.
- Pel fet que s’havia modificat la manera de considerar l’infant i tant els educadors com els pares eren conscients de la utilitat dels llibres.
Els editors es veuen en la necessitat de crear i promoure col·leccions de llibres destinades als: adaptacions d’obres clàssiques, demandes a autors de prestigi reconegut perquè escriguin expressament per als infants, adaptacions de contes populars, retallant-los i modificant-los de manera que no puguin ferir la sensibilitat dels lectors i lectores.
 |
| “Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Recó”, d’Antoni M. Alcover |
Coincidint amb aquesta demanda, el 1800 s’inicia a Catalunya la producció de llibres pròpiament infantils. Aquests anys es tradueix i es publica a Barcelona l’obra alemanya El nuevo Robinson: historia moral reducida a diálogos para instrucción y entretenimiento de niños y jóvenes de ambos sexos. L’oferta és, en general, de trduccions i obres que tenen una presentació física poc atractiva i un contingut religiós i moralitzador. A partir de 1860 es comencen a traduir els contes de Charles Perrault, seguits pels de H. C. Andersen i altres reculls de contes meravellosos. La institució dels Jocs Florals, a Barcelona el 1859, comença a possibilitar publicacions d’autors catalans com, per exemple, Lo llibre dels àngels (1865) i Lo llibre dels nois (1871). Una de les aportacions més importants d’aquest període va ser l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Recó, iniciades el 1896 per Antoni M. Alcover.
El segle XX
El segle XX comença a Catalunya amb un gran impuls del conte popular, el conte literari, el teatre i la novel·la breu, destacant, sobretot, la ploma prolífica de Josep M. Folch i Torres, al divulgació de la literatura infantil mitjançant la revista “En Patufet”, les aportacions de les escoles -molt actives en l’estímul de la lectura-, i l’impuls de les biblioteques populars, creades el 1915 per la Mancomunitat de Catalunya.
 |
| “Les aventures extraordinàries d’en Massagran”, de Josep M. Folch i Torres” |
Va ser l’inici d’una etapa d’auge cultural i social que propiciava la publicació de llibres per a infants. Cal destacar: Deu rondalles de Jesús infant (1902) de Josep Carner; Rondalles populars catalanes (1909) de Ramon Miquel i Planas, il·lustrades per Joan Vila; les primeres novel·les de les col·leccions “La biblioteca Patufet” i “La biblioteca Joventut”, o bé Les aventures d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres, que va tenir un gran èxit.
Cap al 1920, hem de recordar les aportacions de Lola Anglada, il·lustradora i autora de textos com Peret o Margarida, i de Marià Manent, de Ferran Soldevila i al seva novel·la Lau, o les aventures d’un aprenent de pilot, de Carles Riba (amb Sis Joans) i de Josep Carner, els quals, amés de l’obra de collita pròpia són autors de traduccions dels clàssics de la literatura universal com Kim, Les aventures de Tom Sawyer o Alícia en terra de meravelles.
A partir de la guerra civil, entrem en un període fosc i gris que es caracteritza per un gran desert en la producció editorial infantil, amb l’excepció d’un gran esforç per uns quants editors per publicar en català (cas de les editorials Estela o Joventut), que es va materialitzar en la publicació de deu volums amb traduccions d’autors clàssics, entre els quals s’incloïa El venedor de peixos de Francesc Vallverdú. Un altre intent de normalització és la publicació dels volums de Rondalles valencianes d’Enric Valor o la traducció dels àlbums Babar per Carles Riba.
En general, però, el panorama és trist. desapareix “En Patufet” i apareixen diversos còmics, tots en castellà, entre els quals “TBO” (de l’editorial Bruguera), que aconsegueix un gran èxit entre els lectors.
El 1951, sota l’aixopluc del seminari de Solsona neix la revista “L’infantil”, convertida uns anys després en “Tretzevents”.
Mentrestant, a Europa…
El final de la segona guerra mundial va suposar un canvi molt important en el món de l’edició per als infants, sobretot en la concepció dels llibres que comencan a aparèixer en format àlbum, amb il·lustracions a tot color, poca lletra i històries lineals que poden ser enteses fàcilment pels lectors de les primeres edats. Sorgeixen, així, personatges humans o animals que aconsegueixen un gran èxit entre el públic infantil i fan que els editors es plantegin sèries amb un mateix personatge dins les col·leccions tot just acabades de començar. És el cas de les Histoires de Pierre Castor, editades per l’editorial Flammarion a França, o els contes del conill Perot de Beatrix Potter, reeditats sense interrupció des de la seva aparició l’any 1922.
L’acabament de la guerra també suposa un replantjament de les lectures per al jovent que comencen a mostrar de manera oberta i clara temes de la societat del moment i, mica en mica, s’encaminen cap al realisme social. És, sobretot, a partir de la dècada de 1970 que comencen a abordar-se temes que, fins aquell moment, havien estat absents de la literatura infantil i juvenil: col·leccions de novel·les realistes que tracten els conflictes de parella, el racisme, el naixement de les noves estructures familiars, la pobresa, l’abús de poder, drogues, etc.
A Catalunya…
 |
| Cavall Fort”, número 1 |
L’aparició de la revista infantil “Cavall Fort” (1962) i la fundació de l’editorial La Galera (1963), impulsada per Andreu Dòria, va suposar l’inici de la normalització en la publicació infantil en català i la posada en marxa d’una sèrie de projectes editorials que, en aquell moment, tenien una voluntat clara de servei per a la recuperació de la memòria col·lectiva, i una funció més formativa que lúdica.
En un primer moment calia elaborar textos atractius i dinàmics, amb il·lustracions en color, fresques i modernes, per nodrir les necessitats de lectura dels escolars. Es recollia, així, la inquietud dels moviments de mestres i dels sectors pedagògics més avançats que van col·laborar molt estretament entre ells. En aquesta tasca cal destacar Marta Mata, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Antoni Quadrench, M. Àngels Ollé, entre molts d’altres, i els inicis professionals de les il·lustradores Fina Rifà, Carme Solé, Maria Rius, Carme Peris, etc.
S’havien de recuperar les formes tradicionals i culturals del país, i és per aquest motiu que els autors i editors es van mostrar indiferents als corrents europeus del moment, llevat de poquíssimes excepcions com la inclusió de traduccions per a adolescents en la col·lecció “El trapezi” d’Edicions 62.
A partir de la dècada de 1970 es produeix una normalització en la publicació de col·leccions de narrativa adreçades a diferents franges d’edat, amb segells editorials catalans i espanyols i amb una presència cada vegada més nombrosa d’autors catalans. Conviuen les obres de tema fantàstic, realista, històric, popular, etc., de producció pròpia amb les traduccions d’autors europeus i americans, la qual cosa suposa la intrducció de temàtiques socials noves i plantejaments culturals d’una gran diversitat. Els personatges infantils i juvenils són cada vegada més propers a l’edat del lector/a, de la mateixa manera que el llenguatge emprat utilitza fórmules del llenguatge dels infants i els joves. Les obres són presentades per un narrador en primera o en tercera persona. La forma narrativa recorre al diari, la reflexió i la introversió personals i també a les cartes, amb la intenció de trobar recursos literaris que connectin amb la sensibilitat del lector i amb els seus interessos.
La fragmentació de les col·leccions en franges d’edat dóna una informació molt àgil als prescriptors de les lectures (ensenyants i famílies). La literatura infantil i juvenil propicia cada cop més una oferta més variada que cultiva tots els gèneres de la literatura i, seguint les mateixes modes i estructures que la literatura europea i nordamericana, mostra les influències dels esquemes narratius i el llenguatge del cinema i de la televisió.
Les col·leccions són cada cop més acurades quant a disseny i presentació i, pel que fa a les lectures per a les primeres edats, van acompanyades d’il·lustracions de diversos autors i autores, la qual cosa augmenta la riquesa i la varietat de models per formar el gust estètic dels infants.
Durant els darrers anys, han proliferat els premis editorials que vénen a sumar-se als tradicionals premis infantils com Josep M. Folch i Torres, Joaquim Ruyra, Apel·les Mestres, etc.
La literatura infantil i juvenil catalana ha arribat a un estat de normalitat completa i compta amb un ampli ventall d’escriptors i escriptores, d’il·lustradors i il·lustradores, de renom, que compten ja amb el reconeixement de la crítica i els estaments universitaris i, en el cas dels Il·lustradors i il·lustradores, el recneixement a nivell mundial.
