Aquesta obra de la qual és autor Aidan Chambers l’ha publicada l’editorial mexicana Fondo de Cultura Económica (2007) dins la seva col·lecció “Espacios para la lectura”.
Per a la seva presentació utilitzarem una adaptació de la magnífica ressenya que Ana Monte va fer per a Abareque. Revista de Bibliotecas Escolares l’any 2010:
Ja des de la primera pàgina, a la introducció, l’autor planteja quin és l’objectiu fonamental d’aquest llibre: Ajudar a nens i nenes a parlar (i a escoltar) bé sobre els llibres que llegixen.
“Parlar bé sobre els llibres és una activitat en si molt valuosa, però també és el millor entrenament que existeix per parlar bé sobre altres coses. De manera que a l’ajudar als nens a parlar de les seves lectures, els ajudem a expressar-se sobre tot allò altre que hi ha en les seves vides.” El seu plantejament és senzill i honest: es basa en la seva experiència com membre d’un grup de mestres i mestres interessats a millorar la seva forma d’ensenyar la lectura i que ja en els anys vuitanta van descobrir la importància de la conversa en aquest procés. D’aquí sorgeix l’enfocament Dime (Tell me en l’original anglès) que consisteix bàsicament a formular cert tipus de preguntes a partir de les lectures realitzades.
Per descriure aquest enfocament, Chambers comença amb el que denomina “el cercle de la lectura” en el qual els elements fonamentals són tres: la selecció de bons llibres, la lectura dels mateixos que necessita d’un temps determinat (bé lectures escoltades en veu alta, bé les lectures que fa un mateix) i la resposta que obtenim a partir dels dos anteriors, és a dir, l’expressió dels pensaments i sentiments que aquesta lectura produïx en els lectors. En aquest sentit, Chambers inclou la conversa formal que es produeix a l’aula i la plàtica informal que els nostres alumnes i alumnes porten a terme quan comenten les seves lectures entre si. Aquesta resposta incideix directament en el procés de selecció, que durà a altres lectures, i a altres respostes…per seguir alimentant aquest cercle enmig del com se situa aquesta persona adulta, facilitadora, mediadora o com vulguem anomenar-la, a qui va dirigit aquest llibre.
A partir d’aquí, l’autor va desgranant els pressupostos necessaris per a desenvolupar aquest enfocament:
- Compartir l’entusiasme (el que agrada o no agrada del llibre), les dificultats (aquelles parts que no s’entenen, per anar construint entre tots un significat) i els patrons narratius que es van descobrint a mesura que transcorre la lectura, és a dir, aquells esdeveniments, persones o llenguatge que els lectors extreuen de la seva pròpia vida i incorporen a la lectura per a interpretar-la (anar del món al text) i també les comparacions que es realitzen en ocasions amb altres personatges, altres lectures, quan pensen en les seves similituds o en les seves diferències.
- Són crítics infants i adolescents? Si existeix un interès per un tema i es proporcionen les facilitats necessàries per a la seva expressió, són crítics naturals des d’edats molt primerenques i, per tant, amb l’ajuda de l’adult mediador, seran capaços, al seu nivell, de llançar llum sobre la relació de l’art amb la vida, la ciència, l’economia, l’ètica, etc, de donar una lectura d’una obra que incrementi el nostre enteniment sobre la mateixa, de mostrar relacions entre obres de diferents èpoques i cultures…Chambers il·lustra aquesta perspectiva amb exemples extrets de comentaris orals o escrits, en contextos més o menys formals, d’alumnes i alumnes d’educació primària.
- Realment volem escoltar l’experiència del lector, els seus pensaments, sentiments, records, no cal subestimar la seva percepció ni com l’expressen i, per tant, el procés ha de ser honest per part de tots, els nens i nenes han de poder confiar que la mestra no rebutjarà, menysprearà ni rebutjarà els seus comentaris. “Els lectors han de sentir-se segurs i importants quan conten la història de la seva lectura”.
- Aquest enfocament rebutja la pregunta “per què?” ja que no ofereix cap ajuda per començar a parlar sobre una lectura determinada, és massa oberta i extensa per a contestar-la d’una vegada. En el seu lloc, les preguntes bàsiques per començar la conversa segueixen la fórmula: Hi ha hagut alguna cosa que t’agradés d’aquest llibre? (amb les seves variants sobre si alguna cosa et va cridar l’atenció, si t’hagués agradat que hagués una mica més d’alguna cosa) Hi ha hagut alguna cosa que no t’agradés? (parts que et van avorrir, que et vas saltar, on vas deixar de llegir, què et va fer deixar-lo), o alguna cosa que et desconcertés? (alguna cosa estrany, una mica que mai havies vist abans en un llibre, que et sorprengués per complet, alguna incongruència) i finalment Hi ha hagut algun patró, alguna connexió, que notessis?
- La raó d’aquest enfocament ve donada pel fet que no s’arriba a entendre el sentit d’una lectura de manera directa i d’una sola vegada, sinó que “es va descobrint, negociant, construint i arribant a orgànicament a mesura que es discuteixen preguntes més pràctiques i específiques”. Cal començar per allò que és obvi, pel que “pensen que saben sobre un text, amb la finalitat de descobrir el que no saben que sabien”. Per evitar el neguit que podria afligir al mestre davant un enfocament que indaga però les respostes del qual pot ser que no conegui, es recomana conèixer molt bé el llibre sobre el qual es conversarà, tenir confiança en si mateix i en les respostes que el grup de lectura va reunint de forma col·laborativa. També recomana no tenir cap por a deixar la conversa si s’observa que l’elecció ha estat pobra o no hi ha massa cosa a dir.
- Cal fer una referència explícita al paràgraf de la pàgina 93 en el que l’autor resumeix les seves idees sobre la selecció de lectures: …”l’elecció de la mestra per a la conversa literària ha de tenir un fonament, no ha de ser arbitrària, no ha de recolzar-se en l’impuls del moment. I necessita revisar-se i actualitzar-se regularment, així com els coneixements sobre els llibres necessiten incrementar-se en tot moment, cosa que significa mantenir-se en contacte tant amb el que publica com amb d’altres adults facilitadors que comparteixen les seves lectures i les seves estratègies d’ensenyament.”
- En aquests temps de plans lectors, cal recomanar la lectura del breu capítol titulat La lectura del text (pàgines 95 -100) especialment a aquelles persones docents es troben perdudes quan els “toca” l’hora de lectura.
- En les pàgines 117 a 121 s’expliciten les preguntes bàsiques, generals i especials. Aquestes preguntes no s’han d’utilitzar com “una bateria” sinó d’acord amb la conversa per complir la funció de treure una mica allò que s’està a punt de dir o per ajudar a expressar allò que solament s’intueix. Aquest ha de ser el sentit últim d’aquest enfocament, proporcionar les eines necessàries, en aquest cas en forma de preguntes, per anar passant de nivell, de nivell en la construcció de la història, de nivell en l’ús del llenguatge, de nivell de sentit, és a dir, per a formar lectors literaris competents.
Per acabar, Chambers ens proposa algunes variacions sobre l’enfocament Dime, com el joc del no lector, que consisteix en aprofitar la presència dels que no han llegit el llibre perquè facin preguntes, aclariments i vagin sintetitzant el que ells creuen que s’ha dit fins al moment, de tal manera que els altres expressin amb més cura i subtilesa el que volen dir; el joc de l’oració en el qual, en petits grups que han llegit diferents llibres, se’ls demana que escriguin una oració que transmeti el que més els agradaria explicar sobre el seu propi llibre a qui no l’han llegit; el joc de la responsabilitat que consisteix en assumir la responsabilitat de la lectura d’altres persones a través de seleccions, recomanacions, ressenyes escrites i altre tipus de respostes al text (il·lustracions…) per a, posteriorment, publicar-ho en el format que millor s’adapti a la realitat de cada centre.
